jueves, 24 de noviembre de 2016

Bessons



Monozigòtics: bessons que procedeixen de la bipartició precoç d’un embrió, que dóna com a resultat dos individus genèticament idèntics.

Com cada matí corre per agafar el metro, baixa els esglaons de dos en dos mentre el senyal acústic l’avisa que les portes són a punt de tancar-se, esquiva un parell d’homes amb maletí i, com cada matí, sent com les portes li freguen el nas i el deixen plantat a l’andana. Llavors el  veu, dret dins del vagó, mirant-lo amb els seus mateixos ulls, amb la seva pròpia cara, amb el seu nas, els seus llavis i fins i tot la seva piga a la galta esquerra. No, no és cap reflex seu al  vidre, ni cap  miratge; és simplement el seu doble, mirant-lo amb la boca oberta, a punt de dir alguna cosa i desapareixent després dins la foscor del túnel.
En Jaume sempre havia tingut una vaga sensació de mancança, com si hagués perdut alguna cosa. Ficava les mans a les butxaques mirant de trobar el forat pel qual  li havia escapat el que fos que li faltava. No ho sabia explicar però se sentia incomplet; com l’amputat que encara pot sentir el membre perdut, com l’orfe que continua esperant que el pare l’acotxi cada nit. Sempre havia sabut que li mancava una meitat i ara no pot deixar de pensar en aquell desconegut que, per força, ha de ser el seu bessó, aquell que ell no sabia que tenia però que sempre ha trobat a faltar, aquell que la mare negarà un cop i un altre que hagi existit mai. Però, quina altra explicació pot haver-hi?

sábado, 5 de noviembre de 2016

Casa de muñecas

video


Una hormiga pasea por mi mano izquierda, recorre los dedos. Intento moverla, aplastar al insecto, pero no obedece. Anoche bebí demasiado. Había un tío en la fiesta, uno alto, con pinta de tímido.
Mi pie derecho está helado, sobre el suelo. No sé dónde están mis zapatos. El izquierdo, no lo siento. Dijo que estudiaba farmacia, o medicina, no recuerdo… Creo que nos enrollamos.
Hay alguien más en la habitación. Siluetas oscilantes, inmóviles. Besaba muy bien, eso sí lo recuerdo. Me duele el cuello, la cuerda aprieta demasiado y estoy muy cansada. Quiero marcharme.


Me gustaba, al principio. Pero hizo algo, o dijo algo, raro. Debí irme. Huir. Antes de que me pusiera un nombre. Antes de que me añadiese a su colección.


Este microrrelato ha quedado en tercer puesto en la categoría mejor composición, del concurso "Monstruoscopio" de ENTC. El tema era Halloween y cada relato estaba inspirado por 1 ilustración y una banda sonora. 
En mi caso, la inquietante fotografía es de Mel Nebrea y está extraída de la obra "Asaba zaharren oihartzuna" (El eco de los antepasados) del grupo de  teatro Arizan. La música es la banda sonora de la película "El orfanato" del compositor Fernando Velázquez.