viernes, 18 de abril de 2014

Permiso de residencia



Y regresé al cielo con el impreso, las fotocopias y el justificante de abono de las tasas, pero en la ventanilla sólo había un letrero que decía “salí a almorzar”.

En secreto envidié el convenio laboral de los ángeles y me senté paciente a esperar junto a la valla del purgatorio.

Este fue mi granito de arena para el REC de esta semana. Frase de inicio: "Y regresé al cielo".

lunes, 14 de abril de 2014

Amics íntims

Quarta setmana de relats encadenatas a la biblioteca. Frase d'inici: "Tots dos van perdre un amic"



Aquest relat va ser guanyador de la setmana (24/03/2014)


Tots dos van perdre un amic, potser l’únic amic que tenien de debò, incondicional. Havien estat junts des de la infància, però va ser durant l’adolescència quan els lligams es van estrènyer i l’amistat va esdevenir excloent. Un cercle tancat i malaltís.
Ara s’havia acabat. L’Enric no ho va encaixar bé, rondinava a tothora, l’esperava en sortir de la feina i l’assetjava a preguntes. El perseguia pel carrer, cridant uns cops, implorant altres, un motiu, una oportunitat.
Ell procurava ignorar-lo, evitava els seus ulls i caminava ràpid. En arribar a casa repetia tres cops “ell no té claus” i tancava de pressa. Un cop dins escrivia a la llibreta, tal com li havia recomanat el psiquiatre, tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia.


Amigos íntimos

Los dos perdieron un amigo, quizás el único amigo que tenían realmente, incondicional. Llevaban juntos desde la infancia, pero fue durante la adolescencia cuando los lazos se estrecharon y la amistad se convirtió en excluyente. Un círculo cerrado y enfermizo.
Ahora se había acabado. Enrique no lo encajó bien, refunfuñaba constantemente, le esperaba al salir del trabajo y le asediaba a preguntas. Le perseguía por la calle, gritando unas veces, implorando otras, un motivo, una oportunidad.
Él procuraba ignorarlo, evitaba sus ojos y caminaba rápido. Al llegar a casa repetía tres veces “él no tinen llaves” y cerraba deprisa. Una vez dentro escribía en la libreta, tal como le había recomendado el psiquiatra, todo lo que su mente esquizoide le había hecho sufrir aquel día.

jueves, 10 de abril de 2014

Ànima




Va desaparèixer entre la ciutat adormida, caminant  pels carrers més foscos i vorejant les places, fugissera. Sempre a l’empar de les ombres, alerta a cada cantonada, va abandonar el seu barri de sempre. A poc a poc, la seva ombra es va anar difuminant sota la lum grisa dels fanals, els seus colors es van aigualir amb la humitat de la nit i, a trenc d’alba, el camió de la neteja va eliminar l’últim rastre.

No va deixar escrit cap comiat ni va tancar la clau del gas. Ningú la va enyorar. Havia sortit a cercar llibertat i es va perdre.

Tercera setmana del concurs de relats encadenats a la biblioteca Mercè Rodoreda. Frase d'inici: "Va desaparèixer entre la ciutat adormida"



Ánima

Desapareció entre la ciudad dormida, caminando por calles oscuras i rodeando las plazas, huidiza. Siempre al amparo de las sombras, alerta en cada esquina, abandonó su barrio de siempre. Poco a poco, su sombra se fue difuminando bajo la luz gris de las farolas, sus colores se diluyeron con la humedad de la noche y, al amanecer, el camión de la limpieza eliminó el último rastro.
No dejó nota de despedida ni cerró la llave del gas. Nadie la echó de menos. Había salido buscando libertad y se perdió.

domingo, 6 de abril de 2014

En funcions

Segona setmana del concurs de Relats Encadenats a la Bibliotec Mercè Rodoreda. Frase d'inici: "Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat"


Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat el dia que el titular es va presentar al despatx. A corre-cuita va acabar de signar els papers que tenia a sobre la taula mentre, rere la porta, la secretaria discutia amb el seu alter ego i mirava d’explicar-li que el President no rebia ningú sense cita prèvia.
Va recollir el dossier i va sortir per la porta del darrere. Les vacances havien estat profitoses, la nova llei sobre habitatge social estava en marxa, i ara podria reprendre les vacances que el seu bessó acabava d’interrompre sobtadament. 



Segunda semana de relatos encadenados en la biblioteca Mercè Rodoreda. 

En funciones

Tuvo que dejar de fumar y de trabajar de prestado el día que el titular se presentó en el despacho. Rápidamente acabó de firmar los papeles que tenía sobre la mesa mientras, tras la puerta, la secretaria discutía con su alter ego i miraba de explicarle que el Presidente no recibía a nadie sin cita previa.

Recogió el dosier i salió por la puerta de atrás. Las vacaciones  habían sido provechosas, la nueva ley de vivienda social estaba en marcha, y ahora podría retomar las vacaciones que su gemelo acababa de de interrumpir bruscamente.

miércoles, 2 de abril de 2014

Juego de niños




Luego cruzó el pasillo, bajó al sótano y mató al prisionero sin darnos tiempo a reaccionar. Algunos corrieron escaleras abajo para certificar con la vista lo que ya sabían de oídas. Una de las chicas volvió a subir, descompuesta, y vomitó en la alfombra.

El resto, poco curiosos o muy cobardes, ni nos movimos de la silla. En nuestro interior sabíamos que tarde o temprano uno de nosotros ocuparía el lugar del prisionero y que ninguno de los que allí estábamos se arriesgaría a correr hasta el sótano y gritar “por mí y por todos mis compañeros”.

Mi participación en REC de esta semana. Frase de inicio "Luego cruzó el pasillo, bajó al sótano y mató al prisionero"

lunes, 31 de marzo de 2014

Vida Prestada

La biblioteca Mercè Rodoreda convoca un nou concurs de relats encadenats.Frase d'inici: "Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda"


Aquest relat va ser sel·leccionat com el guanyador de la setmana (10/03/2014) i
publicat al Llibre "SAnt Joan Despí, escriu" 2ª Edició


Vida Prestada

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda, s’escalfava les mans ficant-les a les butxaques dels altres i quan tenia ganes de fumar aspirava el fum dels que s’estaven a la porta del bar. De vegades, vestit com un cambrer, servia les taules d’una terrassa ón mai arribava la ració de braves. I al matí, quan tothom marxava a treballar, mirava d’endormiscar-se en el buit encara calent que havia deixat aquell altre.
Fins que un dia el van enxampar i li van caure sis mesos.
El llit, el menjar i la lectura van continuar sent de franc, però va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat.



Este relato fue seleccionado como el ganador de la semana (10/03/2014) y
publicado en el libro "Sant Joan Despí, escriu" 2ª edición




Vida Prestada

En el bus leía el diario por encima de un hombro desconocido, se calentaba las manos metiéndolas en los bolsillos ajenos y cuando tenía  ganas de fumar aspiraba el humo de los que estaban en la puerta del bar. A veces, vestido como un camarero, servía mesas en una terraza dónde nunca llegaba la ración de bravas. Y por la mañana, cuando todos se iban a trabajar, miraba de adormecerse en el hueco aún caliente que había dejado aquel otro.
Hasta que un día lo pillaron y le cayeron seis meses.
La cama, la comida y la lectura continuaron siendo gratis, pero tuvo que dejar de fumar y de trabajar de prestado.

domingo, 23 de marzo de 2014

Cazador de tormentas

Mi granito de arena para ENTC. Este mes el tema es "bajo la tormenta". Podeis leer y comentar aquí.



Cazador de tormentas

Acaba de cargar el coche con todo lo necesario: cámaras, brújula, mapas, barómetro,... Su corazón pugna por salirse del pecho mientras acelera camino de la sierra. Hoy es el día.

Una primavera demasiado temprana se ha visto sorprendida por vientos fríos del norte y las nubes han comenzado a preñarse de truenos. Los primeros mammatus cuelgan del cielo señalándole el rumbo. Desvía el coche por una pista de tierra. Conoce perfectamente la zona. La adrenalina late en sus oídos. Se dirige al punto exacto donde nacen las tormentas: un monte al que su padre llamaba la guarida de las brujas. Allí, los vientos cálidos ascienden y alimentan cúmulos gigantescos, nimbos donde se gesta la ira de los dioses, justo sobre su cabeza.


Excitado, baja del coche y comienza a montar su equipo. Esta vez trae una videocámara, no quiere que se le escape. Respira hondo, paladea el ozono, siente los vellos erizados por la cercanía de la bestia. Las primeras gotas se desprenden del cielo. Al fondo retumba, la tormenta se acerca. Extasiado, se adelanta unos pasos en campo abierto, delante de los objetivos, y extiende sus manos rozando el cielo, dispuesto a cobrar su presa.