Mostrando entradas con la etiqueta biblioteca. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta biblioteca. Mostrar todas las entradas

lunes, 21 de abril de 2014

Com les orenetes




Tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia no era res comparat amb l’angoixa que sentia en aquell moment, tancat dins el cotxe sense gosar sortir-ne per por d’espantar-los. El  semàfor en verd i els clàxons ensordidors no feien sinó augmentar el neguit que l’ofegava.
La cua de cotxes s’anava formant al seu darrere mentre ell continuava comptant versos. Dos hendecasíl·labs van arribar volant i es van aturar davant del cotxe; de seguida van arribar dos més i van començar a cantar en rima assonant. La migració dels sonets havia començat amb l’abril i com cada primavera només ell, com a anellador expert, podia deixar constància del seu pas per la ciutat cega. 



Cinquena setmana de relats encadenats a la biblioteca. 





Como las golondrinas

Todo lo que su mente esquizoide le había hecho sufrir aquel día no era nada comparado con la angustia que sentía en ese momento, encerrado en su coche sin atreverse a salir por miedo a asustarlos. El semáforo en verde y los cláxons ensordecedores no hacían sinó aumentar la ansiedad que le ahogaba.

La cola de coches se iba formando a su espalda mientras él continuaba contando versos. Dos endecasílabos llegaron volando y se detuvieron delante del coche; enseguida llegaron dos más y empezaron a cantar en rima asonante. La migración de los sonetos había empezado con el mes de abril y como cada primavera sólo él, como anillador experto, podía dejar constancia de su paso por la ciudad ciega.

lunes, 14 de abril de 2014

Amics íntims

Quarta setmana de relats encadenatas a la biblioteca. Frase d'inici: "Tots dos van perdre un amic"



Aquest relat va ser guanyador de la setmana (24/03/2014)


Tots dos van perdre un amic, potser l’únic amic que tenien de debò, incondicional. Havien estat junts des de la infància, però va ser durant l’adolescència quan els lligams es van estrènyer i l’amistat va esdevenir excloent. Un cercle tancat i malaltís.
Ara s’havia acabat. L’Enric no ho va encaixar bé, rondinava a tothora, l’esperava en sortir de la feina i l’assetjava a preguntes. El perseguia pel carrer, cridant uns cops, implorant altres, un motiu, una oportunitat.
Ell procurava ignorar-lo, evitava els seus ulls i caminava ràpid. En arribar a casa repetia tres cops “ell no té claus” i tancava de pressa. Un cop dins escrivia a la llibreta, tal com li havia recomanat el psiquiatre, tot el que la seva ment esquizoide li havia fet patir aquell dia.


Amigos íntimos

Los dos perdieron un amigo, quizás el único amigo que tenían realmente, incondicional. Llevaban juntos desde la infancia, pero fue durante la adolescencia cuando los lazos se estrecharon y la amistad se convirtió en excluyente. Un círculo cerrado y enfermizo.
Ahora se había acabado. Enrique no lo encajó bien, refunfuñaba constantemente, le esperaba al salir del trabajo y le asediaba a preguntas. Le perseguía por la calle, gritando unas veces, implorando otras, un motivo, una oportunidad.
Él procuraba ignorarlo, evitaba sus ojos y caminaba rápido. Al llegar a casa repetía tres veces “él no tinen llaves” y cerraba deprisa. Una vez dentro escribía en la libreta, tal como le había recomendado el psiquiatra, todo lo que su mente esquizoide le había hecho sufrir aquel día.

jueves, 10 de abril de 2014

Ànima




Va desaparèixer entre la ciutat adormida, caminant  pels carrers més foscos i vorejant les places, fugissera. Sempre a l’empar de les ombres, alerta a cada cantonada, va abandonar el seu barri de sempre. A poc a poc, la seva ombra es va anar difuminant sota la lum grisa dels fanals, els seus colors es van aigualir amb la humitat de la nit i, a trenc d’alba, el camió de la neteja va eliminar l’últim rastre.

No va deixar escrit cap comiat ni va tancar la clau del gas. Ningú la va enyorar. Havia sortit a cercar llibertat i es va perdre.

Tercera setmana del concurs de relats encadenats a la biblioteca Mercè Rodoreda. Frase d'inici: "Va desaparèixer entre la ciutat adormida"



Ánima

Desapareció entre la ciudad dormida, caminando por calles oscuras i rodeando las plazas, huidiza. Siempre al amparo de las sombras, alerta en cada esquina, abandonó su barrio de siempre. Poco a poco, su sombra se fue difuminando bajo la luz gris de las farolas, sus colores se diluyeron con la humedad de la noche y, al amanecer, el camión de la limpieza eliminó el último rastro.
No dejó nota de despedida ni cerró la llave del gas. Nadie la echó de menos. Había salido buscando libertad y se perdió.

domingo, 6 de abril de 2014

En funcions

Segona setmana del concurs de Relats Encadenats a la Bibliotec Mercè Rodoreda. Frase d'inici: "Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat"


Va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat el dia que el titular es va presentar al despatx. A corre-cuita va acabar de signar els papers que tenia a sobre la taula mentre, rere la porta, la secretaria discutia amb el seu alter ego i mirava d’explicar-li que el President no rebia ningú sense cita prèvia.
Va recollir el dossier i va sortir per la porta del darrere. Les vacances havien estat profitoses, la nova llei sobre habitatge social estava en marxa, i ara podria reprendre les vacances que el seu bessó acabava d’interrompre sobtadament. 



Segunda semana de relatos encadenados en la biblioteca Mercè Rodoreda. 

En funciones

Tuvo que dejar de fumar y de trabajar de prestado el día que el titular se presentó en el despacho. Rápidamente acabó de firmar los papeles que tenía sobre la mesa mientras, tras la puerta, la secretaria discutía con su alter ego i miraba de explicarle que el Presidente no recibía a nadie sin cita previa.

Recogió el dosier i salió por la puerta de atrás. Las vacaciones  habían sido provechosas, la nueva ley de vivienda social estaba en marcha, y ahora podría retomar las vacaciones que su gemelo acababa de de interrumpir bruscamente.

lunes, 31 de marzo de 2014

Vida Prestada

La biblioteca Mercè Rodoreda convoca un nou concurs de relats encadenats.Frase d'inici: "Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda"


Aquest relat va ser sel·leccionat com el guanyador de la setmana (10/03/2014) i
publicat al Llibre "SAnt Joan Despí, escriu" 2ª Edició


Vida Prestada

Al bus llegia el diari per sobre d’una espatlla desconeguda, s’escalfava les mans ficant-les a les butxaques dels altres i quan tenia ganes de fumar aspirava el fum dels que s’estaven a la porta del bar. De vegades, vestit com un cambrer, servia les taules d’una terrassa ón mai arribava la ració de braves. I al matí, quan tothom marxava a treballar, mirava d’endormiscar-se en el buit encara calent que havia deixat aquell altre.
Fins que un dia el van enxampar i li van caure sis mesos.
El llit, el menjar i la lectura van continuar sent de franc, però va haver de deixar de fumar i de treballar de prestat.



Este relato fue seleccionado como el ganador de la semana (10/03/2014) y
publicado en el libro "Sant Joan Despí, escriu" 2ª edición




Vida Prestada

En el bus leía el diario por encima de un hombro desconocido, se calentaba las manos metiéndolas en los bolsillos ajenos y cuando tenía  ganas de fumar aspiraba el humo de los que estaban en la puerta del bar. A veces, vestido como un camarero, servía mesas en una terraza dónde nunca llegaba la ración de bravas. Y por la mañana, cuando todos se iban a trabajar, miraba de adormecerse en el hueco aún caliente que había dejado aquel otro.
Hasta que un día lo pillaron y le cayeron seis meses.
La cama, la comida y la lectura continuaron siendo gratis, pero tuvo que dejar de fumar y de trabajar de prestado.

viernes, 14 de febrero de 2014

Amor microscòpic

El meu granet de sorra per Sant Valentí, al concurs "La millor declaració d'amor" organitzat per la biblioteca Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí. Felicitats a tots els participants i a la guanyadora, Carmen Navarrro.


Amor Microscòpic

Només sóc una cèl·lula,
la més diminuta unitat vital d’aquest cos enamorat.
Sóc només una cèl·lula, sóc insignificant.
Però sé com li costa adormir-se quan no s’enreda en tu.
Conec la tremolor de les papallones,
els batecs atronadors,
la sang cavalcant desbocada, revoltant-se si l’abraces.

Només sóc una cèl·lula. Una entre molts milions.
Sacsejada per un terratrèmol misteriós.
I observo aquest cos,
desplegant les ales, per que el vent l’empenyi cap a tu.
Alimentant-se de l’absència, malalt d’enyorança.
Respirant, anhelant cadascun dels teus racons.

Només sóc una cèl·lula,
cridant al món allò que aquest cos, maldestre,
no sap expressar amb paraules.
T’estima.
T’estima amb cadascuna de les seves cèl·lules.
I jo en sóc una.
T’estimo.

_____________________________________________


Amor microscópico

Sólo soy una célula,

la más diminuta unidad vital de este cuerpo enamorado.
Soy solamente una célula, soy insignificante.
Pero se cuanto le cuesta dormir cuando no se enreda en ti.
Conozco el temblor de las mariposas,
los latidos atronadores,
la sangre cabalgando desbocada, agitándose si la abrazas.


Sólo soy una célula. Una entre muchos millones.
zarandeada por un misterioso terremoto.
Y observo esta cuerpo,
desplegando las alas, para que el viento le empuje hacia ti.
Alimentandose de la ausencia, enfermo de añoranza.
Respirando, anhelando cada uno de tus rincones.


Sólo soy una célula,
gritándole al mundo lo que este torpe cuerpo,
no sabe expresar con palabras.
Te quiere.
Te ama con cada una de sus células.
Y yo soy una.
Te quiero.


martes, 20 de agosto de 2013

Velocitat terminal



Entregant-se al dimoni per primer cop a la seva vida; millor dit a la seva mort. Des que li van diagnosticar no havia parat de fer les bestiesses més grans que se li havien acudit. 

Les festes i les drogues aviat el van avorrir i començà a buscar activitats arriscades, cada cop més extremes, mirant de sumar experiències, provant d’adormir la consciència amb una nova dosi d’adrenalina. Cercava la mort, no estava disposat a consumir-se lentament, volia aprofitar el temps al màxim i trobar una manera més divertida de morir.  

Però aquell cop s’havia passat  i ara no hi havia marxa enrera. S’apropava al final a una velocitat increible i,  tot i que portava mesos buscant-lo, en aquell moment es va tirar enrera i va pregar “Si us plau, si us plau, encara no... vull viure un dia més!”

jueves, 25 de julio de 2013

Trato preferente



—Y yo, simplemente, pasaba por allí— dijo el abuelo un poco incomodo —Se lo juro señor agente,  yo no he hecho nada malo
—Lo sé, no se preocupe— contestó el policía mientras se ajustaba la gorra —Pero usted comprenderá que ese dinero no le pertenece y que debe devolverlo.

Todavía no me explico cómo me encontraron, cómo nos encontraron a todos — Pensaba el abuelo— Seguro que fue por las cámaras de seguridad del banco, como en las películas.

Los periódicos lo llevaban en portada: “Director de sucursal bancaria enloquece y reparte veinte millones de euros entre clientes afectados por las preferentes”. Todo el mundo opinaba acerca del suceso: “Locura transitoria”, “Banquero justiciero”,….

Y ahora le exigían que devolviese el dinero. —El abuelo no salía de su asombro— Que no era suyo, decían. ¿Que no era suyo?, si él tenía todos sus ahorros en el banco y no se los dejaban sacar. El Director del Banco, se lo dijo bien clarito:”No se preocupe de nada Eusebio, usted es un cliente preferente”.