Bessons

Monozigòtics: bessons que procedeixen de la bipartició precoç d’un embrió, que dóna com a resultat dos individus genèticament idèntics.

Com cada matí corre per agafar el metro, baixa els esglaons de dos en dos mentre el senyal acústic l’avisa que les portes són a punt de tancar-se, esquiva un parell d’homes amb maletí i, com cada matí, sent com les portes li freguen el nas i el deixen plantat a l’andana. Llavors el  veu, dret dins del vagó, mirant-lo amb els seus mateixos ulls, amb la seva pròpia cara, amb el seu nas, els seus llavis i fins i tot la seva piga a la galta esquerra. No, no és cap reflex seu al  vidre, ni cap  miratge; és simplement el seu doble, mirant-lo amb la boca oberta, a punt de dir alguna cosa i desapareixent després dins la foscor del túnel.

En Jaume sempre havia tingut una vaga sensació de mancança, com si hagués perdut alguna cosa. Ficava les mans a les butxaques mirant de trobar el forat pel qual  li havia escapat el que fos que li faltava. No ho sabia explicar però se sentia incomplet; com l’amputat que encara pot sentir el membre perdut, com l’orfe que continua esperant que el pare l’acotxi cada nit. Sempre havia sabut que li mancava una meitat i ara no pot deixar de pensar en aquell desconegut que, per força, ha de ser el seu bessó, aquell que ell no sabia que tenia però que sempre ha trobat a faltar, aquell que la mare negarà un cop i un altre que hagi existit mai. Però, quina altra explicació pot haver-hi?

En tot el dia no ha fet res de profit, no s’ho pot treure del cap i només espera el moment de tornar a casa i interrogar la mare. Ella diu que tots tenim un doble  en aquest món i ell que no és que se li assemblés, és que era idèntic a ell. Ella argumenta que prou que s’hauria assabentat si hagués tingut bessonada i ell que si l’hagués vist, ella  també hi creuria. Ella li retreu tots els maldecaps que va passar per portar-lo al món i ell que no li va demanar pas. Ella que si sabés els metges que van veure ella i el seu pare —al cel sia —,  quan pensaven que no en tindrien de fills i els calés que van gastar i..., i ell que d’això mai no li van dir res. Ella que aquestes coses no s’expliquen als fills, només els cries i te’ls estimes i te n’oblides de tots els patiments... i ell que li expliqui, que ho vol saber tot. I la mare li explica: les visites al metge, les proves, els tractaments, la in vitro (una de les primeres que se’n va fer a Barcelona) i ell calla, i rumia, i va encaixant les peces, i al final pregunta que a quina clínica i el nom dels metges.

Ja no va poder parar de pensar-hi. A la feina, a casa, al metro. Mentre sopava, quan es dutxava, fins i tot quan dormia. Ara ja sap perquè sempre ha tingut aquell sentiment de pèrdua; té un germà bessó, una meitat d’ell mateix que li va ser llevada en néixer. Ha de trobar-lo, sí; però sobretot ha de saber qui li va prendre i per què.

                                                   

Obsessió: pertorbació  anímica produïda per una idea  fixa que, amb tenaç persistència, assalta la ment.

L’edifici que ocupava la clínica Vilada era un cub de pedra grisa i vidre a la part alta de Barcelona, vorejat d’un jardí japonès amb un murmuri d’aigua constant que feia venir ganes de cercar un lavabo. A la recepció, decorada amb estil minimalista, hi predominaven els colors crema i grisos, en una combinació estranya que produïa un efecte asèptic i acollidor alhora. Sens dubte els pares havien fet grans sacrificis per poder portar-lo al món.

La Sònia s’havia avingut a acompanyar-lo i fer-se passar per la seva parella.

—Estàs boig —havia dit. Però el va acompanyar igualment per... ¿com va dir?, evitar que els de la clínica acabessin cridant la policia. Era la millor amiga que tenia, potser n’estava una mica enamorat i tot, però no havia vist mai cap  senyal que ella li correspongués i per això s’havia estimat més no esguerrar-ho. Eren amics des de primària.

La Sònia feia molt bé el seu paper. Contestava totes les preguntes del metge amb la naturalitat d’una actriu de Hollywood i fins i tot, de vegades deixava aflorar l’emoció als seus ulls, mentre parlava de quant desitjaven tenir fills. En Jaume s’ho mirava tot amb la boca oberta, com si l’actuació de la seva acompanyant  l’hagués fet perdre de vista el seu objectiu real i comencés a creure que potser sí que hauria d’intentar alguna cosa amb la Sònia.

El metge els va tranquil·litzar. Primer de tot s’havien de fer proves per confirmar que hi hagués un problema de fertilitat a la parella. Si fos així, hi havia diferents tècniques que, depenent de quin fos el problema, podien estar recomanades: inseminació artificial, fecundació in vitro...

En Jaume comença a fer preguntes. Vol saber en què consisteix cada tècnica. Escolta amb atenció les explicacions. Sembla que la in vitro ha captat la seva curiositat; vol saber quants embrions s’implanten a l’úter, què en fan de la resta,... El metge sembla incòmode per aquest tipus de preguntes. Mai no s’havia trobat amb cap parella que demostrés més interès per les qüestions tècniques del procediment que per saber si finalment podrien engendrar un fill.

—Els congelem —va respondre a l’última pregunta. Per llei s’han de conservar mentre la mare no doni autorització per a la seva destrucció o per l’ús en investigació.

—Aleshores, no els aprofiten per implantar-los en altres mares?

—No! Com se li acut? —va esclatar el metge—, això seria una barbaritat. Per a les dones que no produeixen òvuls viables tenim les donacions d’òvuls, però mai es pot implantar un embrió d’una altra parella. Per què ho pregunta tot això?

—Disculpi, era només per curiositat. No el volia molestar.

—La nostra clínica segueix estrictament el que diu la llei respecte a les tècniques de reproducció assistida i a la conservació d’embrions. Si té algun tipus de reticència li puc facilitar una còpia de la llei.

—No cal, no. Veurà, és que tinc un amic que va néixer per una fecundació in vitro. Diu que un cop es va trobar amb un germà seu, provinent d’un dels embrions que no li van implantar a la seva mare. Es veu que la clínica el va vendre a una altra parella com si fos d’una donant i anys després es va descobrir tot.

—Això és impossible, com a mínim a cap país europeu la legislació no ho permetria.

—Jo no he dit que fos legal, només que va passar.

—Bé, doncs, a la nostra clínica això no podria passar mai. Tenim uns protocols molt estrictes per garantir la seguretat i que no s’implantin embrions no propis, ni tan sols per error. I ara, si no tenen cap més pregunta, els citarem per a un reconeixement mèdic rutinari.

En Jaume tenia moltes més preguntes però va decidir no fer-les. Calia tenir una mica de paciència.

Espermograma: prova diagnòstica consistent en analitzar el semen i avaluar les seves característiques macroscòpiques i microscòpiques.

Una setmana. Això era el que havia d’esperar en Jaume per tornar a la clínica . Set dies d’abstinència i tindria  una oportunitat per intentar colar-se al despatx d’administració on devien estar els arxius dels pacients antics. Cent seixanta-vuit hores, deu mil vuitanta minuts, una espera llarga abans de recollir la mostra.

La infermera l’acompanya a una habitació, la decoració és totalment diferent de la de la resta de la clínica, sense gaire estil, com intentant que un s’oblidi d’on és i què ha vingut a fer. Li assenyala la televisió, li explica que només ha de canviar de canal i que tenen un ampli repertori de pornografia per a tots els gustos. A ell li sembla poc professional aquest comentari, però no diu res. Després agafa el potet que li ofereix i la sent com s’acomiada amb un procuri recollir tota la mostra a dins del pot. Decidit, és una meuca malcarada.

En Jaume engega la televisió i espera uns minuts, després obre una mica la porta i mira amunt i avall del passadís per assegurar-se. Surt. Camina enganxat a la paret com ha vist fer a les pel·lícules, sense adonar-se que així crida molt més l’atenció. La primera porta està tancada amb clau, la segona s’obre. És una consulta, però hi ha un ordinador. Seu; per sort l’ordinador està engegat i no li cal cap contrasenya per accedir-hi. Comença a remenar arxius: històries, clic, apareix un llistat de noms, cercar, introdueix els cognoms, clic. Res, ho hauria d’haver pensat; segurament les històries antigues no estan informatitzades.

—Ha trobat el que buscava? —la infermera impertinent el mira des de la porta. Al seu darrere hi ha el paio de seguretat, un gegant hormonat que dedica el temps lliure a preparar-se pel concurs de  Míster Univers.

Casualitat: allò que s’esdevé per atzar, sense ésser previst o esperat.

En Jaume no creu en les casualitats, mai ha cregut; fins ara. Baixa les escales del metro amb el cap cot, després del seu fracàs com a espia, no pot parar de pensar en com s’ho farà ara per trobar el seu bessó. Però, casualitats de la vida, just en aquell moment sent algú que diu: Tu i jo som ben iguals, no creus? I quan aixeca els ulls és ben bé com mirar-se al mirall. La sorpresa deixa pas a l’eufòria, i aquesta a un torrent de preguntes i rialles, i després un silenci i un vols que anem a fer un cafè? Es diu Jaime, ves quina casualitat. Una altra casualitat; el mateix nom, capgirat per l’idioma.

—El teu aniversari?

—El mateix que el teu, naturalment.

—És clar... I, els teus pares, t’ho van explicar o ho vas descobrir tot sòl?

—Jo ho vaig saber sempre. Sabia que en faltava un de nosaltres, però en Santi i en Iago s’ho prenien a broma.

—Què vols dir? En Santi, en Iago...? Qui són aquests?

—Són els nostres germans.

—Què vols dir? Què no som només dos? —El Jaime riu i com un eco, la rialla nerviosa del Jaume duplica la sensació de neguit d’aquest últim.

—Ui, no! Som una pila: el Tiago, que viu a Manresa; el Diego, a Esparreguera; el Jacob, que fa dos anys que va marxar a Alemanya per culpa de la crisi...

—Però, com pot ser? Quina mena de bessons som? —al Jaume li roda el cap.

—Bessons? No, home no. Som clons.

—Però... això és impossible, és il·legal!

—Il·legal, sí; però impossible, no.

I el clon explica al Jaume que ell va ser l’únic embrió que es va implantar en una parella amb problemes d’infertilitat, que tota la resta van ser implantats en úters llogats de dones que pensaven que estaven ajudant a una parella. Cap  d’elles sabia que estava gestant un clon i només en un parell de casos la mare va voler quedar-se amb la criatura, però el doctor ho va solucionar. En Jaume no gosa preguntar com ho havia solucionat, però al seu cap apareix clarament la imatge de l’ assassinat d’una dona que allarga els braços cap a un bressol que s’allunya, molt lentament, com si fos en un somni.

La conversa amb el seu bessó, el seu clon, un dels seus clons, el va deixar ben aixafat i de tornada al metro no va obrir la boca. Anava pensant en qui era el clon de qui i si cap d’ells podia estar segur de ser l’original. La idea de posar-los a tots el mateix nom, amb totes les seves variants i el fet que les dates de naixement s’haguessin fet coincidir recorrent a les cesàries programades, abundava en la idea que eren tots iguals, cap d’ells era més gran que els altres ni que fos per mig minut. Tot plegat era per tornar-se boig.

Anava capficat en aquestes idees mentre el seu bessó, el seu clon, bé, un dels seus clons, xerrava pels descosits i així, van arribar de nou a l’andana on s’havien trobat dues hores abans.

—Això és una bogeria. Ho hem de denunciar —va dir en Jaume quan el comboi entrava a l’estació. Amb el soroll del metro no estava gaire segur si l’altre l’havia sentit i es va tombar cap a ell per repetir una mica més fort: —Ho hem de denunciar.

—Ja m’ho pensava que diries això —va fer l’altre, i el metro va aturar-se enmig de la xiscladissa.

Clon: conjunt d’éssers genèticament idèntics que descendeixen d’un mateix individu per mecanismes de reproducció asexual o mitjançant tècniques de manipulació genètica.

Havent sopat la mare se’l mira tota seriosa i belluga el cap, pesarosa. Mai no va imaginar que la seva tesi sobre clonatge en humans tindria aquest final. El Doctor Vilada —al cel sia —, l’hi havia promés que quan es publiquéssin els resultats el seus noms apareixerien plegats al Genetics of life, i ella, com n’estava d’enamorada...

Ara es mira el resultat de l’experiment amb resignació.

—Et fa res si et dic Jaume, ja m’havia acostumat.

—Cap problema, vella —fa l’altre.

—I m’agradaria que em diguessis mare.

Però, d’altra banda, a la Sònia se la veu molt contenta amb el prometatge (aquest especímen ha resultat més decidit que el seu Jaume) i, ara que esperen una criatura, la segona generació d’individus clònics podria ser el nou objecte d’estudi.

Ben mirat, potser encara es a temps d’acabar la tesi.

fi

Aquest relat ha obtingut el 3er Premi de REaltas Joana Raspall, a la categoria en català, convocat pel Casal de la Dona de Sant Feliu de Llobregat. 

La imatge és de Dennis Flarsen